El misteri de l'arbre del riu
Ja feia temps que no pujava al poble i és que, des de l'afer que ens va tocar viure a la llera del riu, la pujada s'havia fet menys atractiva per la família.
La petita Laia ja era tot una senyoreta de quinze anys, tenia a la ciutat la seva colla d'amics i amigues provenint de l'escola.
Mai havia volgut saber res de grups d'esplai, escoltisme o semblants. L'hi feia pànic recordar aquella tarda ficada a l'interior d'aquell arbre. Sentint el bramul de l'aigua passar per sota dels nostres peus, junt amb els espetecs dels llamps que queien amb ganes.
La petita Laia ja era tot una senyoreta de quinze anys, tenia a la ciutat la seva colla d'amics i amigues provenint de l'escola.
Mai havia volgut saber res de grups d'esplai, escoltisme o semblants. L'hi feia pànic recordar aquella tarda ficada a l'interior d'aquell arbre. Sentint el bramul de l'aigua passar per sota dels nostres peus, junt amb els espetecs dels llamps que queien amb ganes.
No sé si l'efecte de la veu que vam sentir, tant la Mireia com jo, l'hi va quedar immers en el seu cap. La realitat semblava que no hi havia pensat més o no hi volia pensar... Defugia qualsevol tom que es produïa en plantejar-nos amb la Mireia, tornar un dia al poble.
Fins i tot, la Mireia, cercava excuses convincents per no pujar-hi. Jo, al contrari, estava inquiet... Volia saber!, doncs, sempre hi ha un motiu per tal que flueixin els esdeveniments. I per mi aquella veu misteriosa que ens va empènyer a refugiar-nos a l'interior d'aquell arbre, havia de tenir nom i cognom. Alguna cosa que em fes comprendre, el que per mi havia estat sempre incomprensible.
Per aquesta raó no havia trencat el fet d'anar al poble, amb l'excusa d'obrir la casa que encara hi teníem, malgrat l'opinió de la dona més estimada, que sempre m'incitava a vendre-la.
Fins i tot, la Mireia, cercava excuses convincents per no pujar-hi. Jo, al contrari, estava inquiet... Volia saber!, doncs, sempre hi ha un motiu per tal que flueixin els esdeveniments. I per mi aquella veu misteriosa que ens va empènyer a refugiar-nos a l'interior d'aquell arbre, havia de tenir nom i cognom. Alguna cosa que em fes comprendre, el que per mi havia estat sempre incomprensible.
Per aquesta raó no havia trencat el fet d'anar al poble, amb l'excusa d'obrir la casa que encara hi teníem, malgrat l'opinió de la dona més estimada, que sempre m'incitava a vendre-la.
— Però no veus que ja mai hi anirem! Almenys amb mi, si tu hi vols anar amb els teus "amiguets"!
Era curiós, en tals ocasions els amics esdevenien "Amiguets"
A vegades la situació era compromesa, llavors callava. La Mireia tenia raó.
Amb en Sala del poble, havíem creat una espècie de club per anar a caçar conills, quan s'aixecava la veda. No és que a mi m'entusiasmes el fet de matar un ser viu, però... era una excusa, de cara als altres, i de cara a mi mateix.
Confesso que a vegades malgrat estar enfrontat amb un orellut a punta de canó, desviava el punt de mira.
—No sé per què vens a caçar!—deien— Hauries d'exercitar una mica la punteria! No n'encertes ni una!
No m'importaven les crítiques dels companys.
Era curiós, en tals ocasions els amics esdevenien "Amiguets"
A vegades la situació era compromesa, llavors callava. La Mireia tenia raó.
Amb en Sala del poble, havíem creat una espècie de club per anar a caçar conills, quan s'aixecava la veda. No és que a mi m'entusiasmes el fet de matar un ser viu, però... era una excusa, de cara als altres, i de cara a mi mateix.
Confesso que a vegades malgrat estar enfrontat amb un orellut a punta de canó, desviava el punt de mira.
—No sé per què vens a caçar!—deien— Hauries d'exercitar una mica la punteria! No n'encertes ni una!
No m'importaven les crítiques dels companys.
Però aquelles anades havien esdevingut verdaderament importants per mi, no pels pobres conills que esdevenien així afortunats, sinó per al meu esperit.
Era un caçador sense escopeta, un caçador sense punteria, que, si en fos capaç, em posaria a parlar amb les pobres criatures.
—Amagueu-vos! Jo no us faré res, però els companys...
—No entenc el que fas —em deien amb freqüència— Sempre amb l'escopeta a les mans, i no n'agafes ni un. Sols t'he vist tirar trets a una pedra del camí que, per cert, llavors demostres que de punteria no te'n falta. I, per contra, a la que tens un animal davant, el tret sempre és desviat a un costat. Amic meu, hauries de dedicar-te a una altra cosa...
—Va!, talla "el teu rotllo"! Et convido a una cervesa.
De totes maneres no sempre em trobava amb en Sala i els seus companys. Preferia anar-hi sol. Llavors m'arribava al riu, seia al davant de l'arbre gran, a l'altra riba. Seia a la pedra plana que hi havia en aquell lloc, i no deixava d'observar-lo.
Mai no hi passava res! Encara no sé el que volia que hi passes! Potser algun senyal...?
Hores després, sempre amb l'escopeta a les mans m'entornava cap a la casa del poble.
—Tampoc no has agafat res? —Em deien, en veure'm passar de buit
Jo crec que el dia que, encara que fos per casualitat, agafés (com deien) alguna cosa, no ho podria resistir. Pressuposo que llavors, sense vergonya, penjaria l'arma en el racó més fosc de la casa, per oblidar-la definitivament.
La situació era cada cop més punyent a casa. Jo, amb la meva obsessió, havia anat adquirint costums que, reconec, esdevenien contra natura. La família arribava a estar sempre en un segon lloc. Ara que ja han passat dies, fins i tot mesos, en diríem coses indesitjables. La pèrdua de la feina va ser un punt clau, vaig intentar reaccionar, però era més fort que jo mateix. Al tercer dia de quedar-me a casa, en lloc de buscar, de tenir alguna entrevista, vaig agafar el tren per anar de nou al riu. No vaig tornar a casa.
Els dies anaven passant... fins aquell, no me n'oblidaré mai.
Havia anat al riu, malgrat que els 'homes del temps' deien que podia ploure.
Sol, amb aquell temps que feia... En Sala feia dies que no el veia. D'ell va sortir el rumor, o realitat que s'escampà pel poble: està boig! Vaig agafar l'escopeta, com sempre, malgrat que sabia que no podria fer-la servir, i desvinculat de tot el que em rodejava, vaig emprendre el camí del riu.
Allà estava l'arbre que em tenia absort... la pedra per seure... Vaig apujar-me el coll de la parca. Hauria d'haver agafat una bufanda... de totes maneres tampoc feia tant fred! El sol era baix... S'acostava l'hora misteriosa de la posta del Sol. El meu pit va començar a palpitar. No em sabia avenir del que m'estava passant. Vaig posar la mà acaronant l'escopeta. No es podia veure res... les ombres començaven a fer efecte en el meu esperit.
No sabia el que m'estava passant. Un so suau m'arribava, podia ser de l'altra riba... era un so de flauta suau, misteriós... Cada vegada més fort... Em vaig fregar les orelles, el so era persistent. Començà a omplir-me el cap, tons suaus, a voltes més forts. Era una melodia dolça, una melodia que incitava els sentits, el canyissar que envoltava l'arbre, semblava que fimbrava, seguint aquell ritme misteriós.
No sabia el que m'estava passant. Un so suau m'arribava, podia ser de l'altra riba... era un so de flauta suau, misteriós... Cada vegada més fort... Em vaig fregar les orelles, el so era persistent. Començà a omplir-me el cap, tons suaus, a voltes més forts. Era una melodia dolça, una melodia que incitava els sentits, el canyissar que envoltava l'arbre, semblava que fimbrava, seguint aquell ritme misteriós.
Ho vaig veure... entre el canyissar, sí! Una cosa es movia... La música deixà de sonar per un moment, un gros godall em va començar a caure quan la música tornà a les meves oïdes. No podia estar-me més quiet... Algú em cridava. Vaig travessar la llera del riu, sense veure la cortina d'aigua que s'apropava.
Quan vaig ser conscient del que em queia a sobre... m'hi vaig llençar, com aquell qui diu, de cap vers l'arbre salvador. Vaig sentir-me envoltat de foscor però també de llum blanca, a la vegada. Figures que dansaven al meu voltant.
Per un moment vaig sentir-me feliç. Vaig tancar els ulls. El meu cos era eteri en mig d'un lloc misteriós, de tons blaus de llum escadussera... De sons suaus que omplien els sentits... De figures blanques de vestits vaporosos, transparents.
Quan vaig ser conscient del que em queia a sobre... m'hi vaig llençar, com aquell qui diu, de cap vers l'arbre salvador. Vaig sentir-me envoltat de foscor però també de llum blanca, a la vegada. Figures que dansaven al meu voltant.
Per un moment vaig sentir-me feliç. Vaig tancar els ulls. El meu cos era eteri en mig d'un lloc misteriós, de tons blaus de llum escadussera... De sons suaus que omplien els sentits... De figures blanques de vestits vaporosos, transparents.
Vaig poder veure a la Mireia i la Laia per última vegada, havien anat a reconèixer el meu cos, que havia quedat empresonat en el canyissar al costat de l'arbre gran, en la pujada que havia fet el riu.
Les vaig veure, les vaig escoltar... La petita Laia va plorar una mica, sembla que la Mireia no volia que la Laia veiés el meu cos, brut de fang, deformat de posició pels cops rebuts, el que no sabien és que jo les estava mirant, i dintre de la pena que sentia per elles, era feliç envoltat de les dones d'aigua.
© Gorka Bas
Nota de l'autor:
Les Dones d'aigua, o Goges, formoses, de vestits vaporosos, gràcils... Uns diuen que són filles del llegendari Lledó. Li varen contar que un dia el Déu Pan, va conèixer a la Nàiada tot baixant del mont Liceu, la va perseguir enamorat per poder-la posseir, fins que ella va demanar ajuda a les seves germanes "nimfes" que per ajudar-la, la van convertir en el canyar...
No es cansava d'escoltar a les nimfes, en els seus contes, en les seves cançons, les paraules suaus penetrants.
El van portar pels seus llocs de domini. Estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, déus i en el seu lloc predilecte, on es trobava ara, una cova lluminosa, de parets cristallines amb els seus degotalls on els corrents d'aigües, les nimfes es banyaven i vivien. Aquell llac de cristall subterrani.
Ell, en gaudia, no existia res més. Mai més va recordar la Mireia ni la Laia. Eren sers mortals que, per a ell, ja no arribaven a existir.
Les Dones d'aigua, o Goges, formoses, de vestits vaporosos, gràcils... Uns diuen que són filles del llegendari Lledó. Li varen contar que un dia el Déu Pan, va conèixer a la Nàiada tot baixant del mont Liceu, la va perseguir enamorat per poder-la posseir, fins que ella va demanar ajuda a les seves germanes "nimfes" que per ajudar-la, la van convertir en el canyar...
No es cansava d'escoltar a les nimfes, en els seus contes, en les seves cançons, les paraules suaus penetrants.
El van portar pels seus llocs de domini. Estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, déus i en el seu lloc predilecte, on es trobava ara, una cova lluminosa, de parets cristallines amb els seus degotalls on els corrents d'aigües, les nimfes es banyaven i vivien. Aquell llac de cristall subterrani.
Ell, en gaudia, no existia res més. Mai més va recordar la Mireia ni la Laia. Eren sers mortals que, per a ell, ja no arribaven a existir.
© Gorka Bas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada